"Jo no me’n vaig anar, però la meva germana, que em guanyava de fins a catorze anys, ella sí que se’n va anar, però jo no, a mi no em va tocar. Na Belarmina va emigrar a Caracas, on hi teníem uns cosins, però va aguantar només vuit anys, la pobra, que el seu trenta aniversari ho celebràrem poc després de tornar ella. L’assumpte és que vàrem anar a esperar-la la meva mare i jo a Musel. La meva mare va dir que s’estimava més que li faltàs el pa que no anar a buscar la seva filla, "prefereixo no tenir per a menjar que no anar a buscar-la", -va dir-. "I la nina ve amb mi". Així que gastàrem els diners en llogar el cotxe de n´Herminio, un ford negre amb els seients folrats en pell beix. Això sí que no se m’esborra del cap, perquè era la primera vegada que jo anava amb cotxe, figuri’s! Després, en el Musel, hi havia molta gent i quan va aparèixer na Belarmina, la mare no va plorar ni va dir gran cosa perquè la meva mare mai plorava. Aquesta era la meva mare. Però ja de tornada, quan vàrem fer la corba del Cuetu, la meva germana li va cridar a n´Herminio: “Atura’t, Herminio, atura’t!” I nosaltres es pensàvem morir-nos de l’esglai amb aquells crits con de boja que feia. Llavors la meva germana Belarmina va sortir del cotxe com un llamp i va començar a rodar sobre l’herba, allà mateix, en els prats del Cuetu. La meva mare, que s’havia quedat en la cuneta esperant, li va dir: “Però t’has tornat ximple filla; a veure, estàs boja o què?” I na Belarmina li va contestar que no, que des que havia arribat a Caracas no havia tornat a olorar l’herba i que per això ho feia, per a olorar l’herba de prop. I llavors la meva mare la va abraçar molt fort i les dues es van posar a plorar i jo també vaig plorar, i així seguírem aquell dia les tres de tornada a casa."
Del llibre “La maleta al agua”
Cada mes està dedicat a dones migrants i proposa activitats per a la reflexió. Els textos són de Berta Piñán i les il.lustracions de Carmen Peña. Crec que paga la pena difondre'l. Aquest és el corresponent al mes de gener.
