 |
| Castell de Montsegur, despús-ahir |
La soledat es va materialitzar a l'habitació d'aquella pensió barcelonina. El dolor dels comiats i una habitació per un sol llit, un llit per a mi a soles, un entrepà, la meua maleta, i el so del tràfec a l'altre costat de la porta.
L'endemà, els càtars em van atrapar. I la soledat va deixar pas a un muntó -expressió que no he de gastar més- de gent nova, de gent il·lusionada, de gent contagiosa, i entre micròfons i veus tremoloses ens explicàrem quilòmetres i pedres.
El comte de Toulouse-Lautrec va ser el primer i Francesc Aragó em va ensenyar els seus cràters. I un migdia, mentre un elefant moria, un llimac reial passejava per la meua amanida.
Entre canvis de temps, de dates, de trens,... vaig traure el cap per La Ventana i vaig tornar el més ràpid possible per seguir amb tota aquesta feina que, em sembla, mantindrà al Cràter prou inactiu properament.