dissabte, 10 d’octubre del 2009

Pesadilla en el centro comercial

Anoche fui al cine. Un cine de estos enormes dentro de un centro comercial. La película empezaba pasada la medianoche y no se nos ocurrió otra cosa mejor para hacer tiempo que darle la vuelta mirando los escaparates. Es un centro comercial circular y, pasados unos grados del círculo, nos encontramos en un espacio desierto, muy oscuro y con olor a muerto (o a Fervasa). Las únicas luces eran las de los cochecitos que se mueven cuando les echas una moneda. Y el silencio. Roto repentinamente por la musiquilla infantil de uno de esos trastos, que en ese contexto sonaba muy diabólica, y por nuestras risas nerviosas.
Estábamos inmersos en la típica película de terror americana en la que al final sólo sobreviven los guapos. A mi sólo me venía una cosa a la cabeza: "Pesadilla en el parque de atracciones". Pero no me sonaba a peli... me sonaba a Los Planetas. Y éstos no gastan motosierras.

divendres, 9 d’octubre del 2009

València, 9 d´octubre


Felicitats a tots els valencians... i aneu amb compte amb la mocaorà... que és tot sucre! ;)

dijous, 8 d’octubre del 2009

Periquito en libertad

Anoche llegué de Andorra y de una cena espectacular, cansada del viaje y un poco afectada por el Campari, el vino y el cava... y me encontré con que había un periquito en mi casa. Se llama Wifly o algo así, yo lo llamaré Wifi, queda más tecnológico y etéreo. Se dejaba tocar y se subía a mi mano. Pero esta mañana lo he sacado de la jaula y ahora no lo puedo coger... Yo tampoco me dejaría enjaular.

dimecres, 7 d’octubre del 2009

Colorines

En esta web nos venden 500 lápices de colores. Pero no en cajitas de 12, 24 o 36 de cartón; sino en diferentes artefactos de metacrilato donde colocarlos. Podemos crear ya sea pintando o simplemente ordenándolos.
Me parece una idea muy chula, aunque la colección sale cara...

Para ver las diferentes posibilidades, pincha en la foto o aquí.

dimarts, 6 d’octubre del 2009

Viejos relojes

Nos dicen que los años deshacen los recuerdos.
Y que no hay días de gloria donde quepa el fracaso.
Y el amor es la huella en los días de lluvia.
Nos dicen que el futuro tiene veinte segundos.
Que el corazón no tiene puertas para el milagro.
Y no hay palabra eterna aunque sea de tus labios.

Y sin embargo todo: tus besos y tu espalda,
ese dulce reducto donde he muerto mil noches,
el beso más querido y tu vientre de nube.

Incluso los reproches del lunes por la tarde,
o el teléfono urgente que nunca contestabas,
ni siquiera el delirio de saberte con otro,

jamás me han permitido que olvidara tu nombre,
como nunca se olvida ese tictac del alma
cuando el reloj marcaba la hora de encontrarte.

Viejos relojes
Rodolfo Serrano

dilluns, 5 d’octubre del 2009

Fuente propia

Para crear la tuya, pulsa aquí. Es una web que, con 4 pasos sencillísimos y de forma gratuita, te la crea. Sólo necesitas impresora, scanner, un folio, un boli y conexión a internet... jeje

Estoy camino de Andorra... dejo cosillas para entretener al Cráter en mi ausencia ;)

diumenge, 4 d’octubre del 2009

16/09/2008 - Mercado de espejismos

¿Qué a qué me dedico? No resulta fácil de explicar. Hay profesiones imprecisas, profesiones que no son nada en concreto pero que pueden ser muchas cosas en concreto. A lo largo de esta narración irán haciéndose ustedes una idea de la índole de mi forma de ganarme la vida, si así puede llamarse a la actividad pintoresca en que cada cual va malgastando su vida: muñecos laboriosos que tallan un diamate o que construyen autopistas que parecen no tener fin, autómatas afanosos que trabajan para comprar un diamante o que conducen por autopistas neblinosas, antes de que amanezca, para construir otro tramo de autopista por el que puedan conducir de anamecida otros autómatas que vayan a a su taller a tallar un diamante o que viajen a la capital para comprar un diamante que tenga el poder de comprar un corazón, mientras la conciencia, al fondo, día tras día, obsesiva y estética, exegeta de sí misma, forma una nube negra, y cae una lluvia negra, y te viene la gana de medio morirte, pues casi nada es casi nada, pero sigues ahí, convencido de que huyes a toda mecha de la Nada.
(Disculpen, por favor, la digresión: mi pensamiento es de talante traslaticio. Una línea recta tiene tendencia a convertirse en una voluta. Un triángulo lo transforma, en cuanto puedem en rocalla. Un silogismo lo vuelve cornucopia. Un punto y aparte puede ser para mi pensamiento un abismo. Unos puntos suspensivos tienden a ser una infinitud.) (Y a veces me duele mucho la cabeza.) (Pero no volverá a ocurrir.) (O eso espero.)

Y se alzaba la luna, mutilada y menguante, errante daga blanca de la noche, más o menos.

BENÍTEZ REYES, Felipe

dissabte, 3 d’octubre del 2009

El frío modifica la trayectoria de los peces

Leyendo este libro de Pierre Szalowski, me lo he imaginado durante todo el rato como una película. Y es que el relato bien podría convertirse en un film del tándem Jeunet-Caro del estilo de Delicatessen o Amelie. Gente cercana que se encuentra, personajes muy peculiares y un poco de fantasía mágica. Las casualidades y las oportunidades que dejamos escapar... (Yo aún me estoy lamentando de la que dejé escapar la otra mañana, ¿creéis en los flechazos?)
Volviendo al libro, parece para niños, pero no es así ya que trata muchos temas más complejos de lo que parece a simple vista, y es que está redactado desde la mirada de un niño del que no sabemos el nombre, porque no es importante.
Me ha encantado, también sonaba una música en mi cabeza mientras leía y me he quedado fría al ver (más bien oir) el tráiler del libro (no tenía ni idea de que a los libros también les hiciesen tráilers...) porque suena tal y como lo imaginaba. Os lo dejo aquí.
¿Alguien quiere actuar para mi? ¡Tengo un corto en la cabeza basado en este libro!

divendres, 2 d’octubre del 2009

dijous, 1 d’octubre del 2009

Avinguda del País Valencià

No sé si esteu al corrent de la burla que l´Ajuntament de Torrent està fent-li a la democràcia amb el referèndum que s´ha inventat per a canviar el nom de l´Avinguda del País Valencià. La primera queixa al respecte és que a Torrent hi ha problemes molt més importants que aquest, com ara la destrucció del Safranar per a fer vivendes quan al Parc Central estan gairebé totes buides. Però n´hi ha moltes més: la Diputació ja li va fer veure que no era un tema de relevància local i per això no es podia dir "referèndum" i aleshores l´anomenaren "enquesta"; les urnes foren obertes sense cap mena de control per a canviar aquest nom i sorprenentment quan l´enquesta va finalitzar, hi havia més vots que votants; encara que l´opció de deixar el nom com està existia i va ser el més votat, s´ha decidit que havia guanyat el canvi perquè sumant totes les altres opcions eren més; va votar solament un 3,5% del cens tot i que l´alcaldessa deia que feia aquesta enquesta per abrumadora petició popular (i dic jo... popular del poble o popular del PP?). La segona volta, que va finalitzar ahir, es feia per internet. Podies votar només introduint el DNI y la data de naixement... aleshores jo podria haver votat pels meus avis, cosins, pares i amics als qui aquest tema no els interessa? Aleshores els amics de l´alcaldessa podrien haver votat pels seus avis, cosins, pares, amics i demès ciutadans als qui aquest tema no els interessa? Encara no sé com ha quedat el resultat, en primera volta havia guanyat Avinguda al Vedat (que és el primer nom que va rebre l´Avinguda, però també es va dir Avinguda dels Màrtirs i aquesta opció no hi era ara... s´han oblidat d´incloure-la o és que al menys tenen un miligram de cervell? Perquè, tot i que dient aixó potser em guanye l´enemistat de molts amics, perquè no fem una enquesta per canviar-li el nom a la falla Ángel del Alcázar?) Aquestes són sols alguns dels temes indignants d´aquest assumpte, però havia cercat de no alterar-me massa, més que res perquè mai diem: "Hi és a l´Avinguda del País Valencià". Ni mai direm: "Hi és a l´Avinguda al Vedat". Ni "a l´Avinguda del Regne de València". Ni "a l´Avinguda de Torrent" Hem dit, diem i direm: "Hi és a l´Avinguda". I punt. El problema ha estat que hui he hagut de recòrrer-la de dalt a baix i me he trobat aixó cada 10 metres...
Tanta crisi, tanta crisi... Aquests blavers de la Plataforma Jovenil Valencianista no saben quants diners de les butxaques dels torrentins ha costat refer tota l´Avinguda de llambordins de granit i de travertí? Tampoc deuen saber quant costarà netejar-ho... Ni l´alcaldessa quant costa fer la enquesteta ni la publicació que ha regalat als quatre que han anat a votar? I, per favor, si canvien el nom de País Valencià que no siga per ficar Regne de València!

Tinc la sensació que els governants estan com jugant al Monopoly, que l´únic que els importa és omplir-se les butxaques i mantindre al poble entretingut amb votacions i carreres de cotxes com si fórem formiguetes deambulant entre les cases i els hotels del taulell. Que sempre ha sigut així... potser, però crec que ara juguen com amb unes copetes de més, que gaudixen al veure les formiguetes en formació d´atac contra els manipuladors. Han estat tant de temps fent allò que els venia en gana que ara no ens creuen capaços de llevar-li´ls el poder de les mans, no els sentiu riure´s de tots nosaltres? Els meus nivells d´exaltació estan arribant a límits insospitats... Crec que mai no he parlat de política ací al Cràter, però no podia més... Menys mal que demà comence un curs de relaxació que pense que m´anirà molt be de cara al que queda de legislatura municipal, de crisi i de cas Gürtel. I que els de "El Jueves" han fet un resum molt divertit (perquè és millor riure que no plorar) de la política valenciana que podeu veure ací. I que els col.lectius crítics de Torrent celebren demà el Correllengua a Torrent amb una enquesta per canviar el nom de la nostra alcaldessísima.
Ja pot passar el corrector de llengua! ;)