 |
| Castell de Montsegur, despús-ahir |
La soledat es va materialitzar a l'habitació d'aquella pensió barcelonina. El dolor dels comiats i una habitació per un sol llit, un llit per a mi a soles, un entrepà, la meua maleta, i el so del tràfec a l'altre costat de la porta.
L'endemà, els càtars em van atrapar. I la soledat va deixar pas a un muntó -expressió que no he de gastar més- de gent nova, de gent il·lusionada, de gent contagiosa, i entre micròfons i veus tremoloses ens explicàrem quilòmetres i pedres.
El comte de Toulouse-Lautrec va ser el primer i Francesc Aragó em va ensenyar els seus cràters. I un migdia, mentre un elefant moria, un llimac reial passejava per la meua amanida.
Entre canvis de temps, de dates, de trens,... vaig traure el cap per La Ventana i vaig tornar el més ràpid possible per seguir amb tota aquesta feina que, em sembla, mantindrà al Cràter prou inactiu properament.
2 comentaris:
hola companya! casi em salta una llàgrima llegint aquestes línies del viatge
Hola company! No seria una llàgrima de mal de queixal? hehe ...
Estic segura que ha estat el primer de molts viatges professionals.
Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada