dilluns, 25 de juliol de 2011

Altres formes d´economia: El treball, un dret... flexible, irregular, precari

"En aquest mercat de funcionament pervers, el treball no s´escapa d´algunes fórmules que ens incumbeixen a tots. Actualment, estem a l´època de la precarietat laboral, tot i que el treball sigui un dret. Si avui dia hi ha un problema important en les societats desenvolupades és precisament el de la precarietat laboral.
Les xifres ens diuen que en el primer món hi ha aproximadament un 20% de gent pobra, una part important de la qual prové de persones que no disposen d´ingressos fixos, i no els tenen perquè no tenen una feina estable i regualr, bé perquè són persones que es troben a l´atur, bé perquè estan en una situació de precarietat laboral important. Aquesta precarietat laboral és, doncs, la que avui s´ha convertit en un element bàsic generador de pobresa en les societats industrialitzades, que han treballat durant anys en el control de la inflació dins les seves polítiques econòmiques, però molt poc en lluitar contra l´atur i la regularització del mercat de treball.A les facultats d´econòmiques s´ensenya que treballar alhora en contra de l´atur i en contra de la inflació és perillós: hi ha una llei famosa en economia, que es diu la llei de Philips, que explica que si un govern treballa per reduir l´atur, difícilment podrà reduir la inflació, o viceversa.... I, en els darrers anys, tant mundialment com més localment s´han aplicat polítiques econòmiques neoliberals encaminades a reduir la inflació. Sobretot a Europa, ja que la famosa obsessió per l´euro obligava a no tenir inflació per poder entrar en el mercat de la moneda única. D´aquesta manera, s´han arribat a crear situacions en què l´atur ha arribat a xifres del 21%, una xifra molt i molt superior a la que es considera el llindar adequat. Els anys seixanta, aquest llindar se situava en un 3% com a màxim,...D´aquesta manera, l´atur s´ha generalitzat, i la tendència del mercat ha provocat una precarietat laboral elevada: s´han abandonat els contractes fixos i s´han escollit els contractes temporals, per obra i de serveis, i es camina cap a les subcontractacions i cap a facilitar l´acomiadament ràpid (i molts cops improcedent) dels traballadors. Què passa quan uns treballadors que, a més són immigrants sense una regularització plena, moren o es fan mal fent una feina dotze hores diàries i resulta que treballen per una empresa subcontractada de l´empresa mare? Comencen els problemes i tothom s´espolsa les responsabilitats.L´única resposta que avui dia veig per reduir l´atur és que es camini cap a un repartiment del treball i la reducció de la jornada laboral. De fet, la tendència històrica del món laboral ha estat anar reduint les hores de treball, però avui en dia la dispersió dels llocs de treball tampoc no facilita gaire que la situació millori. Els avenços informàtics han permès el treball a distància, que podria estar molt bé si no fos que aquests avenços han provocat la total individualització dels treballadors (com poden organitzar-se per reivindicar els seus drets?) i també la perpetuació, ni que sigui a distància, d´unes jornades laborals que ara també fan que el temps previsiblement destinat a l´oci es destini a la feina: cadascú, quan treballa pel seu compte, es pot organitzar, però massa sovint la frontera entre les hores de treball i les hores destinades a altres activitats es fa difusa, precisament perquè treballar des de casa fa que es perdi l´espai físic tradicional del món del treball, que seria la fàbrica o l´empresa amb un nombre mínim de treballadors. Seria l´autoexplotació.... De modalitats per assolir un repartiment del treball més bo n´hi ha. Podem esmentar, per exemple, la jubilació anticipada, l´allargament de les vacances, l´ampliació dels caps de setmana. Sempre, és clar, que es duguin a terme sense precarietat. Però sembla que aquesta no és la direcció que estan prenent les polítiques de treball, com ara la que fixa ja l´edat de jubilació als 67 anys.El que queda clar és que per dur a terme aquestes reformes hi ha d´haver un pacte global de tothom, des dels treballadors (també com a consumidors) fins als empresaris i els sindicats. I és que un empresari, entre tenir vuit treballadors que treballin deu hores a tenir-ne deu que treballin vuit hores, es quedarà amb els primers, perquè li surten més a compte a l´hora de fer contractes. Els sindicats també tenen posicions ambigües en aquest aspecte, ja que no hem d´oblidar que els sindicats defensen les persones que tenen feina, no les que no en tenen, i les persones que tenen feina acaben treballant més hores de les que pertocarien per poder arribar a final de mes amb més sou. Un dels darrers informes econòmics de l´Estat espanyol deia que la mitjana real d´hores de treball d´un treballador mitjà és de 10,2 hores diàries*. Si els sindicats i les patronals no s´hi posen forts, el govern no serà qui es posarà al capdavant d´aquesta reivindicació.També, en aquest àmbit, caldrà tenir presents els desfasaments d´ingressos cada cop més grans entre els que cobren més i els que cobren menys dins una mateixa empresa. Si prenen com a mostra els Estats Units, veurem que als anys vuitanta, la relació entre els sous més alts i els més baixos a l´empresa mantenien una proporció de 50 a 1, mentre que actualment arriba a ser de 750 a 1."
Fragment extret del llibre "Un altre món" d´Arcadi Oliveres.

*Jo puc dir-vos, sense por a enganyar-me, que els pocs arquitectes que queden treballant són dels que pujen la mitjana per prou...

Això és només l´última xicoteta part que publicaré, però ja vaig dir que paga la pena llegir-lo al complet i que, si vols, t'ho puc prestar (gràcies al "señor de las estrellas viajeras ;)

El fragment anterior: Altres formes d´economia: La perversió de la banca
El primer fragment: Altres formes d´economia: Els tres mites del capitalisme

divendres, 22 de juliol de 2011

Altres formes d´economia: La perversió de la banca

"Però els bancs, per una banda, tenen un gran marge d´intermediació i tenen un gran benefici. I, en canvi, de risc no en tenen pràcticament cap, perquè un banc només deixa a qui ja té. Si vaig al banc amb les mans a la butxaca i dic "deixi´m 24000 euros", el banc em dirà: "vostè té un pis?; no. Vostè té un germà que l´avali?; no. Vostè té accions per deixar-me aquí?; no. Doncs, res de res". O sigui, que el banc només fa préstecs a aquelles persones que ofereixen un aval, amb garantia suficient. El banc se salva doblement: té un aval i et cobra uns interessos cada mes. Quin sentit té això des del punt de vista del risc? Cap ni un. Per tant, la primera connotació no ètica de la banca és una desproporcionalitat amb els beneficis que no es correspon amb el risc assumit i, per tant, no és que no sigui ètica en general, és que no és ni ètica en particular des del punt de vista capitalista.
Comissions i beneficis a costa de les catàstrofes
La segona connotació negativa de la banca és que una part important dels guanys no els obté d´aquesta intermediació, sinó, i cada vegada més. del cobrament de comissions; és a dir, una part del benefici bancari no ve del negoci que fa el banc, sinó que ve de cobrar als usuaris per qualsevol cosa: serveis con una targeta de crèdit, una transferència, fer un xec, un canvi de divises... són serveis que es cobren.L´efecte pervers de cobrar comissions té el màxim exponent en operacions que justament busquen el contrari. Segons un informe del Fons Català de Cooperació i Desenvolupament, el manteniment dels comptes corrents que diferents ONG van obrir perquè es fessin donatius per a l´huracà Mitch (1999) va generar a la banca catalana i a les caixes catalanes 2100 milions de pessetes en concepte de comissions. Si són capaços de quedar-se aquesta quantitat en el cas d´una catàstrofe humanitària, segurament estan disposats a qualsevol tipus d´il.legalitat.La tercera raó per la qual no m´agrada és que un banc fa una cosa que no hauria de fer, però que fa: les inversions amb els diners que té. Els bancs són propietaris de Repsol, de Telefònica, d´Endesa i d´autopistes. Els bancs fan circular els seus diners en fons i en accions d´empreses que a vegades son poc fiables. I massa sovint, relacionades amb negocis obscurs: com les inversions en armament.El Banco Bilbao Vizcaya (BBVA), a través de la seva corporació industrial, és propietari d´una empresa que es diu Gamesa Aeronàutica, que és la que fa els cilindres per als avions de combat, i d´una altra que es diu ITP (Industria de Turbo Propulsores), que fa els motors per a aquests avions. Com puc posar jo els diners al BBVA si segurament serviran per finançar i obtenir rendiment d´aquestes dues empreses i després anar-me´n a una manifestació contra la guerra de l´Iraq? Però massa vegades no tenim aquesta informació, perquè no ens la diuen, perquè no s´explicita.Finalment, tampoc no m´agrada l´actuació dels bancs, almenys pel que es refereix als gran bancs espanyols, per unes informacions que han estat fetes públiques als grans mitjans de comunicació i que no són cap secret, com és el fet que disposen de nombroses sucursals en paradisos fiscals, os es dediquen sistemàticament al blanqueig de diner procedent de la droga. Això era textualment el que deia el diari El País.Els dirigents d´aquests bancs -sobretot el Banc de Santander i el Banco Bilbao Vizcaya- han estat processats per presumptes delictes fiscals. Crec que això dóna un exemple prou clar de fins a quin punt ens podem fiar dels bancs i dels seus dirigents.I a tots aquests elements encara caldria afegir-n´hi un cinquè, monogràficament dedicat a les caixes d´estalvi, ja que mentre als bancs algú podria perdonar-los les actuacions perquè per definició són entitats lucratives (una altra cosa és que aquestes actuacions ratllin la il.legalitat), les caixes són entitats que es dediquen a l´obra social, no tenen accionistes i, per tant, els diners que guanyen, suposadament, els han de destinar a l´obra social.I resulta, si mirem el comte de resultats de qualsevol caixa, començant per "la Caixa", que només un 20% aproximadament d´aquests diners els destinen a obra social, mentre que l´altre 80% el reparteixen entre una petita quantitat que va a parar a reserves i una gran quantitat que va a parar a especulacions amb empreses industrials."

Fragment extret del llibre "Un altre món" d´Arcadi Oliveres.

Això és només un altra xicoteta part, encara publicaré un fragment més, però ja vaig dir que paga la pena llegir-lo al complet i que, si vols, t'ho puc prestar (gràcies al "señor de las estrellas viajeras ;)

El fragment anterior: Altres formes d´economia: Els tres mites del capitalisme

dijous, 21 de juliol de 2011

Reviscolem la democràcia...

Aquest Cràter porta més de dos anys amb aquesta imatge en algun dels seus marges:


Des de fa un dia, 20J, ja no té sentit la foto.
El text, per desgràcia, segueix vigent i ací romandrà fins que calga:

Reviscolem la democràcia...
... perquè els valencians no ens mereixem uns polítics així!

dimecres, 20 de juliol de 2011

Cantautors 2011

Com els últims cinc anys, el Col.lectiu Safranar organitza un concert alternatiu als "grans" (i decadents) de les festes patronals de Torrent. Música en valencià a la fresca de l´Hort de Trènor i de bades!
És aquesta nit a les 22h. Te´n véns? 
(Açí és molt important l´accent, sinó sería una pregunta pel senyor Camps!)


I fugirem de l´infern del foc a la Vall dels Alcalans, 
i fugirem dels sorteigs de la EOI,
i fugirem del pla Bolonya,
i fugirem dels mercats.
Almenys mentre dure el concert.

dimarts, 19 de juliol de 2011

Altres formes d´economia: Els tres mites del capitalisme

Part 3. ALTRES FORMES D´ECONOMIA: 
 Els tres mites del capitalisme
 L´obsessió pel creixement desmesurat
[...]
"Sempre miraré amb admiració aquell ministre d´Economia d´un país ric que un dia digui: "senyors, l´any que ve baixarem un 2% el PIB, perquè estem malbaratant tant els recursos, estem gastant tant l´energia, estem fent malbé tanta fusta, que no tenim dret de continuar aquest ritme i, per tant, jo us proposo que no augmentem el producte interior brut, sinó que el mantinguem estable o que el rebaixem". Però encara no conec cap ministre d´Economia que ho hagi dit. Aquest ministre d´Economia mereix un respecte, però la idea que la bonança econòmica, que el creixement ha d´anar aparellat, any rere any, amb la nostra activitat econòmica, em sembla horrorós."

Fragment extret del llibre "Un altre món" d´Arcadi Oliveres.

Això és només una xicoteta part, publicaré algun fragment més, però paga la pena llegir-lo al complet. Si vols, t'ho puc prestar (gràcies al "señor de las estrellas viajeras ;)

dijous, 14 de juliol de 2011

Un carrusel d´històries


Sembla mentida, estiu ... i amb menys temps per passar per ací.
Abans de res, moltes gràcies a tots els que m'heu felicitat per aquests 29 als que ja m'estic acostumant.
I després, en pla ràpid, milers de coses: una multa per saltar-me un semàfor en roig que em posa un policia disfressat de rabí en un carrer de Bruxelles, un any de fer maqueta mentre el carrer celebrava un mundial, una monja provant-se roba interior en una botiga de llenceria, una casa a la meua disposició a Luxemburg, una pedregada que m'ha deixat el cotxe ple de subtils bonys, una invitació a un casament alla fiorentina, escoltar música pel carrer i perseguir-la fins trobar l'origen, un carrusel que porta ja molt donant voltes però de moment només un any de forma harmònica,... Moltes coses aquests dies entre somni i realitat. Quin és quin?

dilluns, 4 de juliol de 2011

La compañía de los números primos


Hoy cumplo 29 años. Y el vértigo aumenta cada 4 de julio. Este año con número primo me acompañará durante los próximos 366 días -es que el año que viene es bisiesto-. Tendré 29 el 29 de febrero. 
El año del Crack, y hoy el de la crisis. Todo suena apocalíptico. La Fisterra bretona es el departamento nº 29. Lleva unos años rondándome la idea de teñirme de naranja -el pelo, la piel a lo Zaplana no me convence-. Naranja cobrizo. Quizá sea el año... Alguna cana empieza a asomar y el cobre es el 29 de la tabla. Pero paso de romperme ninguno de los 29 huesos de mi cráneo, y me voy a dejar llevar por la Luna (porque su ciclo es más de 29 que de 28 días...) y hoy, lunes, es su día.

 

"I was looking for something to do.
Nothing I found could ever quite occupy me-
With nothing to gain there's always nothing to lose."

divendres, 1 de juliol de 2011

El refugio de la memoria



Muchas gracias a la "señorita de la dulzura europea" por el regalo. Ha sido un placer leerlo. Fragmentos como los siguientes hacen pensar. Mucho.
Revolucionarios:
"Volviendo la vista atrás, no puedo evitar pensar que perdimos una oportunidad. ¿Marxistas? Entonces, ¿por qué no estábamos en Varsovia debatiendo los últimos restos del revisionismo comunista con el gran Leszek Kolakowski y sus alumnos? ¿Rebeldes? ¿De qué causa? ¿A qué precio? Incluso los pocos valientes conocidos míos que tuvieron la mala suerte de pasar una noche presos estuvieron por lo general de vuelta en casa para la hora de comer. ¿Qué sabíamos nosotros del valor que hacía falta para aguantar semanas de interrogatorio en las cárceles de Varsovia, seguidos de sentencias de prisión de uno, dos o tres años a estudiantes que se habían atrevido a pedir las cosas que nosotros dábamos por descontadas?
A pesar de todas nuestras grandilocuentes teorías sobre la historia, no fuimos capaces de darnos cuenta entonces de que nos hallábamos ante uno de esos momentos cruciales. Fue en Praga y en Varsovia, en aquellos meses del verano de 1968, donde el marxismo terminó consigo mismo. Fueron los estudiantes rebeldes de Europa central quienes acabaron por minar, desacreditar y derrocar no sólo un par de deteriorados regímenes comunistas, sino también de la idea misma del comunismo. Si nos hubiéramos preocupado un poco más por el destino de las ideas que manipulábamos con tanta palabrería, quizá habríamos prestado más atención a las acciones y a las opiniones de quienes se habían criado bajo su sombra.
Nadie debiera sentirse culpable por haber nacido en el lugar adecuado en el momento oportuno. En Occidente fuimos una generación afortunada. No cambiamos el mundo; más bien el mundo, servicialmente, cambió para nosotros. Todo parecía posible: a diferencia de los jóvenes de hoy, nunca dudamos de que tendríamos un trabajo interesante, así que no sentimos la necesidad de desperdiciar nuestro tiempo en algo tan degradante como una "escuela de negocios". Muchos de nosotros acabamos trabajando en la educación o el servicio público. Dedicamos nuestras energías a hablar de lo que no funcionaba en el mundo y cómo cambiarlo. Protestamos contra las cosas que no nos gustaban, y estuvo bien que lo hiciéramos. Al menos desde nuestro punto de vista fuimos una generación revolucionaria. La lástima es que nos perdimos la revolución."

Gente fronteriza:
"Sospecho que estamos adentrándonos en un tiempo problemático. No son sólo los terroristas, los banqueros o el clima los que van a causar estragos en nuestro sentimiento de seguridad y estabilidad. La globalización misma  -esa tierra "plana" para tantas fantasías de paz- será una fuente de temor e incertidumbre para miles de millones de personas, que se volverán hacia sus líderes en demanda de protección. Las "identidades" se desenvolverán mal y en la estrechez, mientras que los indigentes y los desarraigados golpean en los cada vez más altos muros de las comunidades cerradas, desde Delhi a Dallas.
Ser danés o italiano, norteamericano o europeo, no será sólo una identidad; supondrá un rechazo y una reprobación de aquellos a los que ésta excluya. El Estado, lejos de desaparecer, podría estar a punto de lograr su plena realización: los privilegios de la ciudadanía, las protecciones de los derechos de los poseedores de tarjetas de residencia, serán esgrimidos como triunfos políticos. Habrá intolerantes demagogos en democracias establecidas que pedirán tests -de conocimientos, de lengua, de actitud- para determinar si los desesperados recién llegados merecen ostentar la "identidad" de británicos o de holandeses o de franceses. Ya lo están haciendo. En este "espléndido siglo nuevo" (Brave new century) echaremos de menos a los tolerantes, a los de los márgenes: a la gente fronteriza. Mi gente."
Tony Judt