dissabte, 26 de febrer del 2011

Dos años pasando por el Cráter

Hoy hace dos años que me "alquilé" este Cráter en la Luna como lugar de escape.
Algunas cosas han cambiado mucho desde entonces; otras, sin embargo, permanecen inalterables.
A veces es bueno que las cosas se mantengan como están, pero hay muchas otras que deseas que evolucionen sin conseguir sacarlas del estanque fangoso en el que están varadas.

Hace dos años soñaba con acabar la carrera; hace uno, soñaba con tener algun fin de semana libre; hoy, sueño con tener curro (remunerado, que del altruista ya voy servida).
Hace dos años mi corazón estaba pisoteado; hace uno, era invisible; hoy, me lo lleva suavemente entre estrellas.
Hace dos años mi cabeza estaba en la Luna; hoy, sigue por allí. Igual de firme que mis pies, que llevan desde entonces en tierra.

Este aniversario coincide con el cumpleaños del "señor de las nubes deportistas", ¡ya van 29! ¡Muchas felicidades con el cielo despejado*!

Pero este aniversario no lo pasaré en casa, esta entrada la he dejado programada. Pasaré el día desayunando en una terraza al sol* de Ciutat Vella con el "señor de las estrellas viajeras", a remojo en un circuito termal (cortesía de mis arquitectillos) con la "señorita de las margaritas mágicas", comiendo en familia y pasando el resto del finde en Ayora, en el Gazpatxo Rock, con la "señorita de la bufanda naranja" y el "máster del gazpatxo metálico".

¡Brindemos hoy con kalimotxo! El vino y el cava los dejaremos para otra celebración ;)

*lo del cielo despejado y el sol es una ilusión, probablemente hoy esté nublado :(

dijous, 24 de febrer del 2011

dimarts, 22 de febrer del 2011

Encara #sensesenyal, el VEO, un poc de cinema i CIE´sNO!

Foto de Manuel Molines en Levante-EMV.
Ens vam perdre per laberints fins a arribar a transformar-nos en qui teníem al costat qual Leonard Zelig i tocàrem el Ciel al sol de les Hespèrides esperant el berenar amb pa negre.

Vaig conèixer un nou amic. Arribà fa cinc anys del Senegal, ell i el seu somriure, i la brillantor dels seus ulls. Per ell, pels que estan en la seua situació, pels drets humans, com cada últim dimarts de mes, aquesta vesprada hi haurà una concentració a les 19:30 (l'hora és novetat) a la porta del CIE. Jo no podré anar-hi, no recordava que m'havia compromès a portar calçat còmode per prendre els taxis del VEO.

On sí vaig estar ahir, entre milers de persones, va ser a la plaça de la Verge. Encara Volem TV3!

dilluns, 21 de febrer del 2011

#sensesenyal

Jo hi vaig... I em sembla que no hi aniré a soles... algú més m´acompanya?
Escolteu detingudament la primera cançó del nou disc de Pau Alabajos: Zàpping.

dissabte, 19 de febrer del 2011

Sense veu (II)

Ahir a la nit un altre concert. Aquesta vegada: Canteca de Macao. I cerveseta de relax postconcert en una d'aquelles nits d´enaltiment de l'amistat (i no per excessos etílics).

I això m'ha fet pensar hui que m´abellix parlar amb molta gent amb la que gairebé no tinc contacte últimament. Però hui és el pitjor dia per agafar un telèfon, hui torne a estar sense veu, encara menys que ahir, sóc com una metàfora de TV3. Espere poder recuperar-la per a la concentració del proper dilluns 21 a les 19h a la plaça de la Verge.

divendres, 18 de febrer del 2011

Sense veu

Així estic: sense veu.
Metafòricament: perquè tinc ganes de cridar per moltes coses, però no sé cap a on.
Literalment: perquè ahir a la nit vaig gaudir moltíssim al concert del Pau Alabajos pel Sàhara (dic jo que serà per això, perquè no vaig cridar en cap moment qual fan de Bisbal, així que no m'ho explique...)

A més, ens hem quedat definitivament sense senyal de TV3 :(

dimecres, 16 de febrer del 2011

Tierra de las flores, de la luz y del amor... por los billetes


Viñeta de hoy de Manel Fontdevila en el diario Público.

Y yo me pregunto: ¿Dónde acaba el hacer cumplir sensatamente las leyes...? ¿... Y empieza el afán recaudatorio?

dimarts, 15 de febrer del 2011

Huevos rotos

La foto es de Enrico Cerica.
Una caja pesada se me resbala. Cientos de huevos y tazas de café escapan y van cayendo por el hueco de la escalera haciéndose añicos de yema y loza. No puedo evitarlo y el universo se me cae también.

dilluns, 14 de febrer del 2011

San Valentín a la italiana

El otro día veía esta viñeta en un muro de FB...
Hoy es San Valentín y Silvio no tendrá problemas en hacer cientos de regalos... Aunque las patadas en sus partes más preciadas se las querrían pegar los cientos de miles de italianas y algunos italianos que ayer se manifestaron contra su falta de vergüenza.

divendres, 11 de febrer del 2011

Ni patas ni patos, ni gallos ni gallinas

Ayer hice cola en la pollería. Mucha. Tanta como para enterarme de cómo están los ánimos electorales municipales de las amas de casa, que me entrase dolor de cabeza, que se me quitase y descubrir que, desde el 1 de enero, Sanidad prohíbe la venta de patas de gallina. :O
Realmente son un poco asquerosas, un insulto a la estética, pero qué se le va a hacer... Eso no es relevante, lo peor es no volver a sentir el aroma de una pata socarrada en el fuego de la cocina de butano de casa de mis abuelos.

dijous, 10 de febrer del 2011

Listen and repeat

Photo by Alex Morrice.

This is my first post in English. First of all, I am sorry because all the mistakes I will made. I am just practicing. I am trying to refresh the grammar that I learnt many years ago, but it is so difficult when Italian has absorbed my brain. I had got my best English on summer of 99 when I spent one month in UK after years studying it, now I have forgotten almost all I once learnt.
That summer we made a trip to the photo´s place, and the "mister of travelling stars" is there right now. I would like to post here a photo of me in that city, but there is not any photo of that moment, what a pity (come il Palazzo!)! However I would like to wish him a great time there, now and in the future! ;)

I will be so glad if someone would check my English, such as a hard teacher! Thank you!

dimecres, 9 de febrer del 2011

Pasando las mañanas...


Viñeta de Mauro Entrialgo
 ... hago eso y alguna que otra cosa útil más... Pero este artículo no tiene desperdicio y sí buenos consejos (estoy en mis 5 minutos de descanso de cada 25 trabajados...) ;)

divendres, 4 de febrer del 2011

LLegando tarde

Estábamos en un bar, preparando algún proyecto con algunas arquitectillas. Cuando la "señorita de la bufanda naranja" y yo salimos para marcharnos hacia casa, mi coche se lo había llevado la grúa porque había pasado la hora en la que se podía aparcar allí. Estuvimos un rato intentando localizarlo entre el Palau de les Arts, el Museo Fallero y la Policía Autonómica. Pero no aparecía.

Estábamos en una capital europea que ya nombraré próximamente, me despedí del "señor de las estrellas viajeras" porque él se quedaba y yo me volvía. Estaba segura de que me sobraba tiempo y me entretuve haciendo fotografías. Cuando llegué a la estación de autobuses, uno se me escapaba(*). Fui hacia la taquilla a comprar un billete para el siguiente autobús hacia el aeropuerto, y en la cola discutí como no lo he hecho nunca con tres pavas que parecían salidas de la tele de Berlusconi. El autobús salía en ¡hora y media! y tardaba ¡dos horas! en llegar al aeropuerto. Me reprochaba a mí misma no haber consultado esos tiempos antes, porque iba a perder el avión(**).
Esta noche me he despertado como cuatro o cinco veces. Y todas sobresaltada. Nada de grandes pesadillas, todo han sido pequeñas escenas cotidianas que te trastocan el día. Sé por donde van los tiros, pero no pensaba que mi subconsciente fuese capaz de manifestarse con tanta celeridad.

(*)Soñar que pierde el autobús o se sube al bus equivocado, significa que algo en su vida está fuera de control. Necesita meditar mejor sus decisiones y planificarlo de otro modo.
(**)Soñar que pierde el transbordo o cambio de vuelos, significa que se está sintiendo atrapada por una situación. Siente que está atrapada, tanto física como mentalmente. Por otro lado, el sueño puede indicarle que se siente desconectado de algún aspecto de su vida.

Soñar que llega tarde, simboliza su miedo ante los cambios. También puede reflejar su sensación de no estar preparado o apoyado en sus circunstancias actuales. Un sueño en el que llega tarde también puede significar, que se siente desbordado ante la necesidad de tomar decisiones importantes sobre su futuro.

La receta del rossejat tendrá que esperar. Aunque hoy todavía comeré sobras.

dijous, 3 de febrer del 2011

Sant Blai, el rossejat i l´Escola d´adults


Ermita de Sant Lluís
Bertrán a Torrent

Hui és Sant Blai, patró de Torrent. Pocs anys he pogut passar la festa al poble, perdó, a la Gran ciutat, per motius escolars o laborals. Sempre es quedava la tradició en menjar-me un gaiato que portaven les meues iaies a beneir, posar-me una mica d'oli beneït a la gola d'una ampolleta que les meues iaies compraven en eixir de l'ermita i jugar a casa amb la pilota de Sant Blai. Algunes vegades, quan el 3 de febrer era dissabte o diumenge, vaig aconseguir pujar a la fira, llepar un martell de caramel, posar-me l'oli directament del olier de l'ermita, tastar els santblaiets, aguantar l'agonia de l'olor de les albergínes d´Almagro, veure com grups de xiquets perseguien a grups de xiquetes i menjar-me un arròs rossejat com toca. Recorde algun Sant Blai, amb clavariesses de la família, haver-m'ho passat al llit... Però recorde sobretot com les paraetes s'omplien de pilotetes i els forns s'omplien de gaiatos dues setmanes abans...


Però bé, hui no tinc molt més a fer que acostar-me a conèixer aquesta tradició, amb la distància de l'edat, del que em done igual que el gaiato haja passat abans per la pluja beneïda dins de l'ermita, que m´embafe només de pensar en menjar-me un martell de caramel -que no sé jo per què decidirien fer el caramel amb aquesta forma, perquè no de tornavís...-, i que ja no es veuen aquests grups de xiquets perseguint a les xiquetes per donar-les amb les pilotetes al cul, és que directament ja no hi ha pilotes -jo en tinc una ben guardada;)-. Però m´abellix molt donar un cop de mà a la meua iaia fent el rossejat, així que me'n vaig cap a sa casa (i demà vos dic la recepta).
 

I ja que hui estic torrentina, vos demane un favor, una signatura ací. L'Escola d'Adults de Torrent es queda molt xicoteta per a tots els alumnes i cursos que hi ha, així que estem demanant noves instal.lacions. Gràcies.


dimecres, 2 de febrer del 2011

Belarmina

"Jo no me’n vaig anar, però la meva germana, que em guanyava de fins a catorze anys, ella sí que se’n va anar, però jo no, a mi no em va tocar. Na Belarmina va emigrar a Caracas, on hi teníem uns cosins, però va aguantar només vuit anys, la pobra, que el seu trenta aniversari ho celebràrem poc després de tornar ella. L’assumpte és que vàrem anar a esperar-la la meva mare i jo a Musel. La meva mare va dir que s’estimava més que li faltàs el pa que no anar a buscar la seva filla, "prefereixo no tenir per a menjar que no anar a buscar-la", -va dir-. "I la nina ve amb mi". Així que gastàrem els diners en llogar el cotxe de n´Herminio, un ford negre amb els seients folrats en pell beix. Això sí que no se m’esborra del cap, perquè era la primera vegada que jo anava amb cotxe, figuri’s! Després, en el Musel, hi havia molta gent i quan va aparèixer na Belarmina, la mare no va plorar ni va dir gran cosa perquè la meva mare mai plorava. Aquesta era la meva mare. Però ja de tornada, quan vàrem fer la corba del Cuetu, la meva germana li va cridar a n´Herminio: “Atura’t, Herminio, atura’t!” I nosaltres es pensàvem morir-nos de l’esglai amb aquells crits con de boja que feia. Llavors la meva germana Belarmina va sortir del cotxe com un llamp i va començar a rodar sobre l’herba, allà mateix, en els prats del Cuetu. La meva mare, que s’havia quedat en la cuneta esperant, li va dir: “Però t’has tornat ximple filla; a veure, estàs boja o què?” I na Belarmina li va contestar que no, que des que havia arribat a Caracas no havia tornat a olorar l’herba i que per això ho feia, per a olorar l’herba de prop. I llavors la meva mare la va abraçar molt fort i les dues es van posar a plorar i jo també vaig plorar, i així seguírem aquell dia les tres de tornada a casa."

Del llibre “La maleta al agua”

Ma mare m'ha fet arribar un calendari de 2011 publicat pel l'Àrea de la Dona de la Intersindical Valenciana en col.laboració amb l'Institut de la Dona de l'extint Ministeri d'Igualtat.
Cada mes està dedicat a dones migrants i proposa activitats per a la reflexió. Els textos són de Berta Piñán i les il.lustracions de Carmen Peña. Crec que paga la pena difondre'l. Aquest és el corresponent al mes de gener.

dimarts, 1 de febrer del 2011

¡Un poquito de soma, por favor!

"Uno puede tomarse unas vacaciones siempre que se le antoje, y volver sin siquiera un dolor de cabeza o una mitología."
"Un sólo centímetro cúbico cura diez sentimientos melancólicos."

"Y recuerda que un gramo es mejor que un terno."

"En cuanto volvieron a la hospedería, se administró seis tabletas de medio gramo de soma; se echó en la cama y al cabo de diez minutos se había embarcado hacia la eternidad lunar. Por lo menos tardaría dieciocho horas en volver a la realidad."

Y es que a veces, SÓLO a veces, a una le gustaría ser una parte más de la colectividad en "El mundo distópico y feliz" de Aldous Huxley.