dissabte, 21 d’abril de 2012

Energies càtares captades

Castell de Montsegur, despús-ahir
La soledat es va materialitzar a l'habitació d'aquella pensió barcelonina. El dolor dels comiats i una habitació per un sol llit, un llit per a mi a soles, un entrepà, la meua maleta, i el so del tràfec a l'altre costat de la porta.

L'endemà, els càtars em van atrapar. I la soledat va deixar pas a un muntó -expressió que no he de gastar més- de gent nova, de gent il·lusionada, de gent contagiosa, i entre micròfons i veus tremoloses ens explicàrem quilòmetres i pedres.

El comte de Toulouse-Lautrec va ser el primer i Francesc Aragó em va ensenyar els seus cràters. I un migdia, mentre un elefant moria, un llimac reial passejava per la meua amanida.

Entre canvis de temps, de dates, de trens,... vaig traure el cap per La Ventana i vaig tornar el més ràpid possible per seguir amb tota aquesta feina que, em sembla, mantindrà al Cràter prou inactiu properament.

2 comentaris:

Josep Bautista ha dit...

hola companya! casi em salta una llàgrima llegint aquestes línies del viatge

Raquel* ha dit...

Hola company! No seria una llàgrima de mal de queixal? hehe ...
Estic segura que ha estat el primer de molts viatges professionals.
Una abraçada!