Espartans amb bufandes blanquinegres

Aquesta nit es juga el València-Barça (és un partit dels que sí que m´agrada veure. La temporada passada vaig anar-hi a Mestalla, però hui estaré sentint els Sidonie a la mateixa hora... quin desficaci això dels events... sempre s´amuntonen!!!).

Allò que defineix de primeres el partit de hui serà la absència de Villa per lesió, la mort d´Andrés Montes (jugón!), l´esclat del cas Gürtel (o lamentablement no, ja sabem que el futbol és l´opi del poble...) i els vídeos que ha fet l´empresa patrocinadora del València C.F.

Aquests últims han generat noticia aquests dies. El primer el van fer cridant als aficionats i jugadors valencianistes a comportar-se com a guerrers espartans contra el Barça. Fins i tot s´han currat una web. Aiii... quants diners haurà costat fer açò? O amb l´ampliació de capital ja es pot fer de tot? (Veient el vídeo sencer he descobert que amb tot això col.labora també Canal 9... Total, un malbaratament més de diners públics, si serveixen per a tindre entretinguts als valencians, tampoc no és tant, no?)

La noticia ha sigut que el Comité Antiviolència ha instat al València a retirar l´anunci per promoure un comportament violent entre les aficions. I el patrocinador ha respost amb molt d´humor...

Viola

A maig vaig escriure que potser dedicaria algunes entrades a parlar dels colors. Després del taronja no ho havia tornat a fer. Però hui he sigut violeta.

Estic fent un curs de relaxació amb la "señorita de las margaritas mágicas" (ella, en canvi, ha sigut blava). Les classes són els divendres de vesprada, així que és una bona forma de relaxar-se de tota la setmana per a gaudir del cap de setmana. Com que el divendres passat era festa, solament havíem fet la introducció fa dues setmanes.

Hui l´exercici ha consistit bàsicament en ser conscients de la nostra respiració, imaginar-se que l´aire era d´un color concret i visualitzar com l´aire colorit que respiràvem anava tenyint lentament l´interior del nostre cos, des dels pulmons fins a tots els racons. Finalment el color travessava la pell i ens foníem amb l´aire que ens envoltava. Era un núvol violeta.

Així contat sembla una bogeria però, ficats en situació, amb música relaxant i una veu que et guia, puc assegurar que relaxa. I, sobretot, que quan ixes al carrer t´entra un atac de rialles de pensar allò que estaves pensant feia mitja hora.

No sé perquè he fet tot l´exercici pensant en violeta perquè no és el color que més m´agrada ni de lluny. Però és el primer que m´ha vingut en ment quan ens han dit d´escollir un color suau. He cercat de canviar-ho al blau, que m´agrada molt més, però el violeta tornava. Així que, a la fi, he sucumbit al violeta. I llavors he començat a pensar en tornar a escriure al Cràter sobre els colors i l´exercici s´ha desbaratat... he caigut d´un núvol violeta per ser de nou una bloggaire... En fi, serà qüestió de practicar...

Encara que el color violeta no m´agrade especialment, n´hi ha un fum de coses de color violeta que em tornen boja. Com ara tantes flors d´eixe color: les violetes, la lavanda, les liles (les de la foto estaven en un cementeri molt tètric de Santiago de Compostela, a més es va ennuvolar precisament en el moment que hi érem allà...)...

També violeta és el color de la ciutat de Firenze, del seu escut, de la seua imatge, del seu equip de futbol (Fiorentina: la squadra viola).

Violeta és el color complementari de la meua habitació: la làmpada, les cortines, el coixí..., fent contrast amb el taronja.

També el violeta marca la diferència a la bandera de l´Estat espanyol.

I n´hi ha cançons també de color violeta que m´agradem. Antigues com ara Un ramito de violetas de Cecilia o actuals com Violet Hill de Coldplay.

A la TV3 van fer, fa un parell d´anys, una sèrie molt interessant de documentals: "Colors en sèrie". Com que no hi ha capítol per al violeta, ací teniu el que correspon a "La importància dels colors" en general.

Agujero temporal

Es la sensación que tengo últimamente... ¿Cómo puede ser que sin trabajar ni estudiar se me pasen las horas sin darme cuenta? Pequeños cursos, trabajillos puntuales... y con eso se pasan los días sin que me de cuenta.

Es una sensación rara. Por una parte mejor así porque no estoy sufriendo el "síndrome del parado", pero por otra parte me intriga dónde se van las horas muertas...

La foto la vaig fer aquest estiu des de l´interior d´un pou al monestir de San Pere de Rodes a Port de la Selva en la gironina comarca de l´Alt Empordà. Açò em recorda que tinc pendent la crònica d´aquest viatge.

Pobresa Zero

Aquesta és la setmana contra la pobresa. Amb aquest motiu, la Plataforma de Pobresa Zero desenvolupa moltes activitats que podeu consultar ací. Com a colofó, es celebrarà una manifestació el pròxim dissabte 17 de octobre a les 18:00 que anirà des del Parterre fins a la plaça de l´Ajuntament.

Des d´Amnistia Internacional ens reunirem a prop de l´estàtua de Jaume I a les 17:45 i ens afegirem a la manifestació amb una pancarta sota el lema "DRETS HUMANS = MENYS POBRESA", portant alguna cosa groga per fer-nos notar. Ens veiem allí?

El secreto de sus ojos

Ayer fui a ver esta peli de Juan José Campanella. Siguiendo su filmografía, cabía esperar una gran película. Me habían hablado muy bien, la gente que salía de la sesión anterior nos lo confirmaba y no me defraudó. Creo que es la mejor película hasta la fecha de este director. Y los actores, en su línea; es decir, magistrales. Quizá lo único que no me convenció fue el maquillaje del viudo envejecido. Combina amor, drama, suspense, comedia... y lo hace genial.

Y muchas miradas, que para una coleccionista de miradas, da muchos puntos. Y estaciones... ¿os habéis parado a pensar lo bien que quedan las estaciones en las pelis?

Imprescindible, en serio.

Concert solidari AI

Des de Amnistia Internacional m´envien un mail amb una festeta interessant. Transcric ací l´event:

FESTA SOLIDÀRIA: PRESOS OBLIDATS. PATRICK OKOROAFOR. ELS ANYS PERDUTS, LA VIDA FURTADA.

Amb el concert de Pau Alabajos i Emma Get Wild.

Patrick Okoroafor sols tenia 14 anys quan el detingueren a maig de 1995. Dos anys després fou condemnat a mort per furt juntament amb altres sis persones. En 2001 es determinà que la seua condemna havia sigut "il.legal, nul.la i sense efecte", però no fou posat en llibertat. Continua encarcel.lat (en la pràctica, en detenció indefinida) a la presó d´Aba. Fet que suposa una molt greu vulneració dels drets humans, raó per la qual SOL.LICITEM A LES AUTORITATS NIGERIANES LA SEUA IMMEDIATA ALLIBERACIÓ.

Concert de Pau Alabajos i Emma Get Wild i performance amb la col.laboració de l´actor Pau B. Gregori.

Entrada: Lliure.

Hora: 22:00

Lloc: Matisse

L´esdeveniment a Facebook.

Hui, Indu, compliria 13 anys... encara el trobe a faltar cada dia.

10/04/2008 - Vamos de paseo, pi pi pi...

Un conductor más en casa...

A ver: 4 conductores, 2 coches, 1 plaza en garaje, millones de vados en el barrio... ¡no me salen las cuentas! Ya veremos cómo nos las arreglamos para estar todos contentos... ¿lo conseguiremos?

Aunque esta incertidumbre me ronde esta noche, en el fondo me alegro de que mi hermano haya aprobado el práctico del coche a la primera. ¡Enhorabuena!

Ahora ya sabes... a seguir los consejos de la DGT:

• Si bebes (alcohol o gasolina), no conduzcas.
  
• Ponte el cinturón, prótege tu vida, tu seguridad es muy importante... (y esta cancioncilla que la tengo en la cabeza y no sé porqué, porque seguro que de la DGT no era...)
  
• Controla tu velocidad (si vas muy despacio pondrás nerviosos a los de detrás).
  
• Escucha buena música en el coche (¡no me memorices la sintonía de la Máxima FM, por favor!)
  
• Mucho ojito con la Guardia Civil (que esconden los radares hasta detrás de los baladres). Y si te hacen soplar... ¡sopla! ¡no aspires! (pero, ¡¿¡¿qué llevas en el pelo?!?!)
  

Paro ya de escibir tonterías... pero ¡dame pronto un paseo!

En el coche de "Rubá", nos iremos a pasear. Vamos de paseo, pi pi pi...

¿Te gusta conducir?

Ver entrada en fotolog

Pesadilla en el centro comercial

Anoche fui al cine. Un cine de estos enormes dentro de un centro comercial. La película empezaba pasada la medianoche y no se nos ocurrió otra cosa mejor para hacer tiempo que darle la vuelta mirando los escaparates. Es un centro comercial circular y, pasados unos grados del círculo, nos encontramos en un espacio desierto, muy oscuro y con olor a muerto (o a Fervasa). Las únicas luces eran las de los cochecitos que se mueven cuando les echas una moneda. Y el silencio. Roto repentinamente por la musiquilla infantil de uno de esos trastos, que en ese contexto sonaba muy diabólica, y por nuestras risas nerviosas.

Estábamos inmersos en la típica película de terror americana en la que al final sólo sobreviven los guapos. A mi sólo me venía una cosa a la cabeza: "Pesadilla en el parque de atracciones". Pero no me sonaba a peli... me sonaba a Los Planetas. Y éstos no gastan motosierras.

València, 9 d´octubre

Felicitats a tots els valencians... i aneu amb compte amb la mocaorà... que és tot sucre! ;)

Periquito en libertad

Anoche llegué de Andorra y de una cena espectacular, cansada del viaje y un poco afectada por el Campari, el vino y el cava... y me encontré con que había un periquito en mi casa. Se llama Wifly o algo así, yo lo llamaré Wifi, queda más tecnológico y etéreo. Se dejaba tocar y se subía a mi mano. Pero esta mañana lo he sacado de la jaula y ahora no lo puedo coger... Yo tampoco me dejaría enjaular.