Des que va morir la meua iaia, ja fa gairebé vuit anys, són poques les voltes que he somniat amb ella. Però eixes poques voltes m´he despertat amb una sensació de tranquilitat molt especial. Aquesta nit ha sigut una d´eixes quatre o cinc. Anàvem d´excursió i ella estava al cotxe. Calladeta, somrient, amb una brusa blanca amb piguetes turqueses; com el record dels seus últims anys.
La primera volta que vaig somniar amb ella, pocs dies després del funeral, em donà un abraç. I crec que ha sigut el somni mès real que mai no he tingut.
Si en aquest bloc n´hi ha cosetes escrites en valencià, és gràcies a ella. Disculpeu-me si troveu errades, l´italià ha malferit el meu valencià! (Si voleu, podeu fer-me les correccions pertinents als comentaris. I així, el bloc em servirà a mès per aprendre idiomes, jeje)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada