dimecres, 22 d’abril de 2009

La meua iaia

Des que va morir la meua iaia, ja fa gairebé vuit anys, són poques les voltes que he somniat amb ella. Però eixes poques voltes m´he despertat amb una sensació de tranquilitat molt especial. Aquesta nit ha sigut una d´eixes quatre o cinc. Anàvem d´excursió i ella estava al cotxe. Calladeta, somrient, amb una brusa blanca amb piguetes turqueses; com el record dels seus últims anys.
La primera volta que vaig somniar amb ella, pocs dies després del funeral, em donà un abraç. I crec que ha sigut el somni mès real que mai no he tingut. 
Si en aquest bloc n´hi ha cosetes escrites en valencià, és gràcies a ella. Disculpeu-me si troveu errades, l´italià ha malferit el meu valencià! (Si voleu, podeu fer-me les correccions pertinents als comentaris. I així, el bloc em servirà a mès per aprendre idiomes, jeje)